NOTES DES DE LA PLANTA DE LES DEIXALLES
“Tormentami se vuoi, ma fammi forte.”
(Sandro Penna)
Pseudònim: Imbert de
Santandreu
(Nota: s’adjunten fotografies
dels quadres esmentats.)
“S’acosta el caos, ho
interpreto
així veient aquesta foto de
la núvia del vent, de
Kokoschka.
O s’acosta la condemna per a
la qual he estat triat.
Giravolto
tot jo com un ninot en un
huracà.
Creia que després de tant
temps
tenir futur més segur em
salvaria.
Intueixo més blaus foscos i
negres
que no pas llum. Prendré
notes, sí.
Passo la via del tren.”
(la novia del vent) OSKAR
KOKOSCHKA
I
Totes les obertes bosses
d’escombraries passen per
unes llargues cintes de color
que en diríem de gos com fuig,
com camises estripades
del que vam ser
i això vol dir que van passant
incansablement - i des de fa
molts, massa anys i penúries
i miserables mesades -,
deixalles de vida enmig
del material aprofitable
o de rebuig que formem
amb el nostre avanç quotidià;
amb la nostra estúpida acumulació
d’esperances de temporals
millores, comprades com tots els
recursos en forma de plàstic, guix,
ferro, fusta i alumini:
ens van passant, sobretot
triadures, les dels altres
i les d’allò ben nostre.
I tot crea vapors invisibles
accessos hipocondríacs o histèrics,
atribuïts pels antics
a l’exhalació d’humors morbosos
i força agressius, com idees,
que pugen de la pila de pellofes,
secrecions, i errors, en què es convertí
el nostre passat i en què
mal gaudim del nostre present.
“Com a Luftballon mit Windmühle
de Max Beckmann, només veiem
el globus, nuats com estem de
peus i mans
dins un molí, com una
trituradora
que ens envolta amb finestres
del tot enreixades.
Emmanillats per una llarga
cadena
de renúncies i males jugades
absurdes,
lligats, ens trepitgem uns a
altres
per intentar treure el cap
del sot.
Emmanillats no podrem triar
si no seguir la marxa de les coses. “
II
A voltes s’accelera la
cinta,
i a voltes va tan carregada
de brossa que no hi ha temps
per a triar-ne res del munt
sense mesura, res, ni vàlid
ni prescindible. I tot va avall,
a cremar-se o a convertir-se en bales
d’olors i taques multicolors.
Diem que sovint no es pot fer pas
la tria que per això ens mal paguen
i diem bé, car és un reflex més
en aquest brut desgavell,
on ens mirem els uns als altres,
desconfiats de frases cansades
com bones bèsties de càrrega
o exèrcit prest a rendir-se que som.
Esperem el miracle petit
– que alguna cosa aturi
el mecanisme-, estirar les cames,
fer una pipadeta
o el miracle gran del dècim
guanyador, llençat o perdut,
de la loteria que mai no trobarem…
“Com nous Sísifs,
escalàvem
cecs i absurdament decidits
la paret plena dels senyals i
les dates
on marcàvem quantes jornades
quedaven de suplici.
Com a l’obra Angst, d’Alfred
Kubin.
En arribar dalt, el cap de
setmana
s’havia acabat, com les
pagues,
i només hi havia la humitat
llefiscosa del dia a dia,
la llista de deutes i deures,
i els ulls enfonsats on ens
mirem”.
(Angst) ALFRED KUBIN
III
Algú conta que s’havien trobat
armes amb rovell, peus o dits
sense rostre i sense identitats
sexuals massa confirmables.
Carpetes amb coses importants,
documents de notaris o de bancs
prova de delictes de sota taula,
que calia llençar al foc per no trobar-se
amb anònimes amenaces i requisitòries.
Algú conta que s’havien trobat
ungles postisses, robes encartonades,
vides postisses ja sense alè,
pròtesis en desús i procés d’oblit.
I entre boles i boles de plàstics,
algun ull de vidre o globus oculars
de procedència natural, abandonats
a la seva sort: fets de la mateixa pasta
asciuta i deixada de la mà i les
lleis
dels déus, de la qual vam ser
creats o vomitats els peons de la cinta…
“Estic massa cansat per
pintar,
llegir, pensar, ser, encara
que quan ho faig em va bé
i el que quedava de la
família m’ho deia.
Tinc la mà morta, de bronze,
com la resta, i em representa
el personatge que dubta, de
Barlach.
Fumaria si me’n vinguessin
ganes,
però la tos no em deixa
de petja. Veig les noies com
si
no les veiés, com si mai
pogués
tocar-les: segurament
deuen sentir l'olor que porto
des d’allà. Són elles les que
fan que no em veuen i
s’aparten.
O les aparto.”
(Der zweifler) ERNST BARLACH
IV
Passen també pel·lícules
noves i moltes més de les antigues
–les cares, els grotescos crepats
de fa vint, quaranta anys,
les negres patilles, i les postures
així ho delaten – i de noves,
més agosarades si cap,
però en el fons sempre
amb el mateix guió, títols
i semblants cuixes obertes
i cares de vici –mirant a càmera-,
submises elles, i de gaudi
i domini i potència d’ells.
Encara però les guardaran,
i barallaran per
posseir-les
com els cans afamats davant
un pudent os vell desenterrat.
També hi ha el qui aprofita
el temps a la dutxa de cortina
prima, ja més que ennegrida,
i recordant els passatges vistos
a les pàgines, refarà maldestres
i ràpides manipulacions
fins al plaer trist de les cartes
i les mans brutes i suades
que pinten bastos al solitari.
“Sí,
em sento com mutilat, i segur
que és cert en molts aspectes.
Remiro el tríptic d’Otto Dix,
Metròpolis, i m’hi veig retratat en
el panell de la dreta. Prostitutes
que esperen homes desesperats.
Homes, almenys en part,
que ja quasi ni les esguarden.
Entreveig les cares d’elles, rere
una taca on m’hi enganxava.
A la rotonda, tornant, he vist la
noia de sempre, que també espera.
És bonica, però m’ha girat la cara:
Deu haver pensat que de mi
no en trauria res. Ni cinc, ni gota.”
(Metrópolis) OTTO DIX
V
Després de tant tombar,
aquí em trobo, desenganyat,
en una edat gens fàcil
i en un difícil equilibri
entre la molta força que
necessito per aquesta feina,
la poca que en tinc, acostumat a
altres fires i festes de guardar,
i el poc cervell que cal a la collita
de les mans enguantades entre bosses.
Aquesta no és pas una feina diletant
per a estetes, ni per a conspicus
fabulistes de gandula de platja.
Aquí no hi ha netes flors del mal
ni refinaments d’absenta.
És una apegalosa, dura, fastigosa,
gens romàntica i quotidiana
remenada a les nostres immundícies.
sense pausa, a tota velocitat,
i triant el que volen altres.
“Em sentia a punt de caure com
El genet circense, d'Ernst Ludwig Kirchner,
Nu, sense brides ni sella,
lliscant
pel pèl dur de la vida, muntat
al gris cavall anomenat Frustració
que segur va cavalcar amb
desfici
el pintor abans del Suïcidi.
Mentrestant, el públic
aplaudeix
sense rostre visible ni risc,
i els domadors esperen les
feres
amb fuet de soroll i
esgarrinxades.”
( Zirkusreiterin_1913) ERNST
LUDWIG KIRCHNER
VI
El meu ritme és llevar-me prompte,
triscar adormit fins a l’hora
del desdejuni amb fruita,
esperar una aturada del sistema
per donar descans a lumbars,
genolls i cuixes castigades,
i a la tarda fins a la vesprada,
descansar del lentíssim pas
d’hores brutes: Les deixalles
marquen el ritme, elles, i el capatàs
que sense ordre ni concert
però amb galons tronats
i trompeters, ara castiga uns
i ara nomena sergent
de dia un altre perquè el fa riure
sense ganes o perquè li ha guardat
uns cromos introbables...
Aquesta feina és l’infern tolerat.
“Mira només amb un ull,
l’antic soldat
actualment tolit i miserable
les medalles autèntiques;
les que, en forma de corbata,
bastó,
barret o cigars de poderosos
ostenten, en una ‘escena de
carrer’
qualsevol, com les de Grosz.
El van enviar a fer la feina
bruta i sanguínia. Ara ni el
miren.
Bàsicament, el que ens fan a
tots.”
VII
Passa la vida dins bruts bolquers
de gent gran i compreses usades.
Convertida en estris de sans
o malalts que també deixen anar
males olors, - aquelles olors
del que queda de nosaltres
encara que no volem sentir-les-.
Passa, convertida a voltes
en un marxar incessant de condons
amb restes, xeringues i cigarretes.
També trobarem fotografies
de desconeguts que somreien
com feliços, però a vegades veus
que és clarament sols perquè
el fotògraf els enfocava,
o només perquè és la diada oficial
de la parella encara que faci molts
de temps que junts només dormen,
mengen, badallen i ronquen,
o l’obligat dinar d’empresa
allà pels volts de Nadal.
“Quin autoretrat de la solitud, la pena
i l’angoixa que va pintar
Munch!
Aquí no li calia cridar, la
veu no
li deuria ni sortir del coll
rebregat
de la vella camisa. M’he vist
a
l’espill que vaig portar de
la feina,
i com ell em sento - caminant
nocturn - amb l’espatlla
encorbada que sembla iniciar
una
salutació servil o demanar
almoina.
Encara que ve a ser el
mateix.”
(Caminant nocturn) EDWARD MUNCH
III
Penso molts cops en les moltes
arrencades de la cinta, què
és el que faig aquí, suant i per
dins renegant, des de la meua
antiga trinxera que cridava
contra el perquè de tot,
que ara la por a la misèria segella.
Penso i a vegades em diuen
que és millor no pensar, millor
deixar-se anar relliscant
pels pendents depressius,
ajudat per la pesta negra
de les escombraries,
als baixants ombrívols antipoètics
i amb aluminosi d’aquest deliri.
Fins i tot les paraules venien
en les bosses tancades, ara
esgarrinxades, i se’m perden
sucades en el fosc vinagre
envellit de les bateries...
“Em diuen que m’hi
assemblo
una veïna que sempre saluda
i un nebot seu, si els hi
ensenyo la foto de l’obra
d’Egon Schielle. Diu al peu
que reprimir un artista és
delicte...
Un home, demacrat, tot
tristesa,
sota un abric gran vermellós
-o és un uniforme de guerra o
treball?-
Artista, potser hauria pogut
ser-ho.
El pare volia que jo
dibuixés,
però es van torçar la mà i la sort.”
(Den Künstler hemmen ist ein verbrechen, es heisst keimendes Leben Morden, 23 abril 1912)
EGON
SCHIELE
IX
Aquell beu –ho sé, m’ho diuen –
i l’altre fuma herbes de forta olor;
el del fons crida i critica els
companys,
davant qui mana, guanyant-se
qui sap si un nínxol més gran
com a espia, tronada medalla,
a l’empara de l’enterra morts que
ordena.
I el de més enllà carrega
bosses i bosses i bosses
d’andròmines, rescatant-les
de les moltes joguines inservibles
que van directament a cremar,
- com passa amb les meues pensades -
per vendre-les. O cerca coure o fil
per treure’n un sobresou.
Tots intents de surar inútilment,
en el fons, amb les botes
que calcen i pesen com a ploms,
abans, molt abans d’acabar la
jornada…
“Aquesta obra de la
Käthe Kollwitz, de
treballadors que semblen
sortir de la fàbrica, crec
ens defineix bastant bé. Un
grup d’homes
cansats i fent mala olor, ben
segur,
i alguns encara poden
carregar
a l’esquena bosses amb coses!
Jo duia les andròmines per
vendre però ningú
no me les compra. Quan són
coses boniques
me les guardo sota el llit i
em fan recordar
quan era nen i jove, quan les
coses eren
lluminoses, feien música o
brillaven
i el món semblava just.
Ara no sonen pas, ni
sacsejant-les amb fúria
com faig a vegades. Les
esterrecaria!...
La pintora, llegeixo que
tampoc no
va tenir una vida fàcil, tan
bona que era!
Sempre, diuen, n’hi ha de
pitjors.”
(Dibuix a carbó. 1909) KÄTHE KOLLWITZ
Carbón
59 x 45 cm
Año: 1909
X
Pobre de solemnitat, aquell
home vençut, antigament
i per llargues temporades
fins i tot captaire pels carrers
comtals, s’ajup mesell
a cada ordre i cada canvi,
estalviant al capatàs, respirar,
fins i tot el fet de remugar, no ens
féssim pas mal en el llarg camí
que manca dels cinquanta-vuit
als seixanta i pocs anys de la
jubilació.
Després, un cop adaptat a la cotilla
de la jornada, del tot masegat
amb la feina diària, s’enduu
cada dia coses a la cambra
que sembla fer-li de casa,
recuperant tot allò que ni la brossa
en els seus cabals acceptaria.
No li sobren ni cèntims per sopar,
per això molts dies a les vuit
del vespre es fica al llit fred i
solitari
i fins a l’endemà a tornar a fer el
cim,
a remuntar el camí pedregós de la
deixalleria.
“Encara
no havíem nascut
i faltaven anys i el quadre
Pragerstrasse d’Otto
Dix
ja explicava el que ara veiem o patim.
Aquest home gran amb barba deixada,
els genolls dels pantalons pelats
i robes més que aprofitades, és idèntic
a ell. Sempre demana a alguns que
el convidin al cafè fastigós de la màquina
i a mi
em demana conversa.
Fa angúnia la imatge del
captaire de mirada enfonsada,
i el guàrdia amb un estri amb rodes.
He somniat amb la criatura que mira
un aparador ple de cames ortopèdiques.
M’acompanyen, però també soc home sol.”
(PragerStrasse) OTTO DIX
XI
Quin encanteri de mala bruixa
m’arrossegaria capcot ací?
Maleeixo aquella cara
i aquella boca mentidera,
i l’hora en què va insuflar-me
aquesta mala pols de ciment,
que em segueix fins als pulmons;
i aquelles arreglades ungles,
i cabells permanents d’encanteri,
i tufs de Morgana als narius
que em deixà així de míser,
desmuntat, fràgil, mesell i covard.
Quina poció adulterada
de llengües, pèls, cotxes tant
descapotables com el meu ésser
i culs temptadors em va portar aquí?
Quina buidor em va fer omplir
de totes i cadascuna de les mentides,
els desitjos de revistes, els balls
alcohòlics i els espills on em mirava
absort els ulls brillants de cervesa
però no els veia?
“No
estic gens bé, ho sé i ho declaro
per si un cas algú necessita explicacions.
Tinc la casa, si se li pot dir així, com la
“Ciutat
cremada” del quadre del
pintor de Bernstadt Ludwig Meidner.
Segons sembla, era de l’esquerra
més radical, com jo, i aquí em veig,
en mans de gent que no pensa i no
comprèn el fet de no tenir gairebé
res, i ja no voler tenir-ho potser.
Estic destruït i recremat per dins,
amb discussions i retrets diaris.
Com aquella ciutat i la meva.
I hi ha gent que
vocifera i orina
a les meves quatre parets grises.”
(Ciutat incendiada) LUDWIG MEIDNER
XII
Passa la vida convertida en una
bitlletera
buidada a consciència de coses
valuoses,
menys de les fotos familiars, números
de telèfons
que no es volien perdre; llistes de
coses
que era urgent comprar i que havia
oblidat
algú ja sense remei,
com aquelles estones de
tranquil·litat,
aquelles setmanes sense sobresalts
inaccessibles per a la gent senzilla.
“Actualment
rellegeixo, de mal en pitjor:
Jo volia, però no vaig arribar enlloc.
Com si anés refent el camí de la meva creu
a l’estil del quadre de la Werefkin.
És per això que avui no hi ha resposta,
o que el meu eco no respon per ara,
ocupat com està a apuntalar
les parets de tots els precipicis
que haurien de fer les ressonàncies.”
(Camí de la creu) MARIANNE VON WEREFKIN
XIII
Corren els plàstics per la cinta
transportadora
com a pells ja inservibles de serps
del quotidià:
perquè no han estat dipositats
al lloc correcte i entortolliguen,
amaguen,
dissimulen coses i casos, tacat
reflex de què
acabem fent amb els nostres passos,
apressats però indecisos,
errant el camí correcte
-
si és que n’hi hagués cap -
per no fer cas dels senyals
que ens fan lluminàries o persones.
“Abans tenia participacions
d’aquesta societat limitada.
en què havíem convertit
l’amor nostre de cada dia.
Després esdevingueren
obligacions mercantils
a curt termini.
Intentaven arrestar-nos
màscares esquelètiques d’Ensor.
Ara, que ensopeguem amb la Borsa
nosaltres trobem que més que res
tenim males accions.”
(Màscares esquelètiques que arresten) JAMES ENSOR
XIV
Passen joguines abandonades
que haurien d’estar passant a
millor vida.
La locomotora d’un trenet
descarrilat
-després de l’explosió d’una
màquina
infernal, la bomba que
esclatà a la família -
i que ha perdut a la resta
d’integrants.
La nina sense ulls i amb
cabells arrencats,
amb unes taques
sanguinolentes
que ningú no gosa ni tocar.
La disfressa de diable de
Carnestoltes
que a alguns dels companys fa
somriure.
Som qui passa l’escombra pel
femer
i ens fem mal amb la canya del mànec.
“Cal entrar al fons del nostre cap per
poder sortir, xop de dalt a baix, i aleshores,
rompuda la fullola de les incapacitats
ens hi enfrontarem, nus de pèl a pèl,
que és com vam néixer, i hi tornarem
quan així estigui escrit o hàgim demanat.
Diuen.
No ho sabem, com no sabia Charlote Salomon
que acabaria els seus tristos dies a Auschwitz.
El que fem o ens passa és vida o teatre?
... No ho sabem, com tampoc si ens entendríeu
en fer-vos-en cinc-cents milions de cèntims.
Això és el que li repetia, dia si dia no
a qualsevol persona que m’escoltava.
Debades.”
(Del cicle “Vida o teatre?”) CHARLOTE SALOMON
XV
El que val ja ha estat
separat abans.
El que ens arriba són
deixalles
de les escorrialles dels
detritus:
una mica com nosaltres, part
ínfima,
estadística que tufeja del
nostre món.
La maquinària, però, no
s’encalla ni
perd el ritme que li ordenen
les mans.
Quan ho fa és perquè
interessa al sistema.
“Fart d’estar fart de tot
i de poc, lluny i de massa
Fart de les pitjors màscares,
com les d’Emil Nolde
tip de xafogor o un fred
de pou intensos
fart del pas dels dies
i amb ells dels anys, orb.
Fart.”
(Màscares III) EMIL NOLDE
XVI
Els consells de la temporada?
enfaixar-se lumbars, respirar
per
la boca, afanyar-se, no
dubtar.
I el més important, no
pensar.
Ni en els sucs, ni en les
històries
que hi poden haver darrere,
ni en quantes hores et
queden,
ni si pots aprofitar alguna
cosa,
ni...
“Sense casa encara
a la meva edat, fita impossible.
Sense somnis de bedolls
ni de Paula Modersohn.
Època d’escriure
aquella obra mestra
que potser mai no ens publicaran.
Època de plantar l'olivera:
però la llicorella és dura
i jo més que sec estic corsecat del tot.”
(Troncs de bedoll davant el graner) Paula Modersohn-Becker
XVII
Epíleg
Actualment rellegeixo les ratlles,
en aquesta tacada llibreta,
els versos perbocats i ho reconec
tot, i no de cua d’ull, de cara,
però fa mal la imatge dels espills
que
impertorbables, no entenen
de passat ni present: ens retornen
l’ara sense cap misericòrdia,
el que creuen val la pena
mai no oblidar, cosa que nosaltres
sí que moltes vegades férem.
Així ens llueixen els pocs béns
i les canes de la barba,
Així ens llueixen les històries
privades i les col·lectives,
totes les batalles perdudes.
Així ens llueix el trànsit
de la cinta que ens transporta
del lloguer a la desfeta,
de casa enllà, dels cims al solc,
del renec i la ganyota al cop.
“Allò que brilla és una llumeta
tendra i mig apagada de pocs bats,
dins un túnel, on moltes vegades
ens hi fem ficat ben sols
i ens acabem deformant
com a l’obra de Leon Spilliaert.
Eren altres èpoques, altres persones…
Eren…altres èpoques?
Ja ve el meu tren.”
( S/t ) LEON SPILLIAERT
INFORME OFICIAL
En cursiva, aquí tenen la reproducció
del que semblen versos o
respostes,
extretes de les pàgines
plenes d’anotacions
fetes en un llibre de vell
sobre
l’expressionisme, brut i molt
subratllat,
que va ser trobat al costat de les vies i el cos.
Una última nota sembla fer
referència a
la
pintura Meditació de Gabriele Münter,
on podem llegir la frase
inconclusa
“Meditació sobre el fet de pervindre. Cal?...”
Sense més informació familiar
o mèdica,
se’n pot extreure una
sensació crònica
de tristesa, amb
insatisfacció, ràbia i o decepció.
Es tractaria segurament d’una
dissociació.
No tenim constància que fes
cap tractament.
Tampoc se’ns ha demanat
aprofundir en el cas
a causa de la seva poca
rellevància.
======================================================================
短歌
20 tankas d’amor als castells
LEMA: Ser-hi: heus aquí el millor premi dels castellers!
Si cau la torre,
la remuntem.
Visca el coratge
d'un poble ferm!
(Joana Raspall)
De lluny estant m’aplico la lliçó:
la pàtria és un castell on ningú hi és
imprescindible i tots som necessaris...
(Miquel Martí i Pol)
Nosaltres tots, castellers
En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.
(Salvador Espriu)
1
Si vols, encara
que la commoció et deixa
cames feixugues,
podràs dir no al deliri?
Podràs mirar insensible?
2
Per poc t’hi acostis
qualsevol t’arrossega,
i quan t’hi enfonyin
veus l’imponent que n’era
ser cridat a fer pinya.
3
Notar que et solda,
T’abraona i t’ennuega
una puixança
com contrària a les normes
i als més raonats principis.
4
Que una mà sola
confegeixi el prodigi
de semblar cent persones.
L’esforç d’una mirada
ajuda a la proesa.
5
Que n’és possible
entre tots fer la casa:
Amunt espatlles
pilar, castell o torre
que provi eclipsar els astres.
6
Les mans que llisquen.
L’exactitud dels rengles.
Cor, peus i braços
enlaire o per sota
assegurant la feina.
7
Pisos d’angúnia,
esforços per la història,
són el que compta;
I una multitud d’anònims
que un a un fan la tasca.
8
I et converteixes
en part d’un toc de gralla,
camp que trepitgen,
paviment quiet i sòlid,
planura treballada.
9
Sense que calgui
saber qui ets, d’on venies
a qui coneixes
ni cap dels teus llinatges
per ser part de la gesta.
10
Es fa el miracle:
qui no vol rei, demana
ja que coronin;
o qui no creu, invoca
els déus del santuari.
11
És on qui creia
abans del clam, renega,
i es fa el fort feble,
i el moll és dur a les crosses
i el folre és com de pedra.
12
Ningú desmunta
l’esforç, ni se’l fa llenya.
Quan ho entenies,
si la força se’t vincla
els sentiments t’ajuden.
13
Quan t’emmanilla
l’emoció, si dubtaves,
t’empararia
la gent, amb la invisible
anella solidària.
14
Massa enardida
que amb mocadors, conforma
una gran volta
dura de cep que et lliga:
ferro amb l’ànima humana.
15
I no respires
si no es pot -que ja arriben!-
i t’ensorraves
amb tots, puix fins qui mira
n’és part i responsable.
16
Talment la vida:
No hi fa res la caiguda.
Hi ha més vegades
per bastir fortaleses:
L’important és la prova.
17
Com comparties
dels castellers la lluita!
Això és el premi,
és l’efímera glòria
que es munta i descarrega.
18
Minyons de mena,
nens o bé bordegassos
xiqueta vella o nova:
Amb camises vermelles
o el meu verd que em sacseja.
19
Vilafranca, 30 d’agost
Sant Fèlix, crida!
Com el clam de la plaça
la pinya brama,
i des de dins ens brolla
la força immesurable…
(Epíleg)
20
Retruny la plaça
-places de tots els mapes
i juntes, deixen
anar un crit a l’uníson
coincidint amb l’aleta!
Veniu a desclavar-me estelles
«Busque el silenci i el món escridassa».
Maria Josep Escrivà
«I els daus m’han atorgat la clau oberta
de la revolta, el vi de l’aventura.»
Maria-Mercè Marçal
“Res del que havia viscut els últims vint anys
era comparable al que va passar aquell dia.”
Aquesta frase ressonava al meu cap com un
esquellot, martellejant-me sense aturador.
En una simple conversa, el desencís punyent
d’aquestes paraules teves em desclavà estelles.
Com podia ser aquesta pèrdua d’arrels, el mesell
silenci, i el fet d'esborrar tristament el passat comú?
Per això et vaig escriure els versos que segueixen…
-----------------------------------------------------------------
Vine i dansem, xiqueta novella de la contrada,
i desxifrem les marques pintades de nou
repetint les de pretèrits temps
als recuperats murs de cada torre.
Vine i resseguim-ho tot, amb els dits nus
i les mans soles, com ha de ser, sense pautes.
Vine, veniu a pujar ferms murs de pedra seca
i filats que no engabien, cançons que agermanen,
cadascú amb les seves capacitats i sentits,
o pujant a collibè qui no hi arriba prou.
Vine i festeja fadrina, amb el davantal
ple de germanors i veus unitàries,
i barregem-nos, al ventet de la Safor
curosos del Trabucador del Delta,
amatents a les tramuntanals Alberes;
per si de cas un mal aire aponentat o bàrbar
ens bufés males consignes a l'orella,
condemnes esbiaixades i putrefactes,
males proclames a la gola per al món
i les persones d’altres gèneres o orígens.
Corre i salta, xiqueta, pels arrossars.
Grimpa oliveres, sacseja els ametllers
per si cauen els dàtils o l’amor que s’hi pareix.
Passa els llavis, noia, per la pell rebregada
dels delitosos fruits dels mandariners:
Mossega’ls com si fossin cossos humans,
clava’ls-hi les ungles amb feresa, recordant
tebior de cuixes, entre suor d’espatlles
mirades a la sola llum d’una lluerna...
barca plantada a la sorra que espera prodigis.
Vine a gaudir i a parlar, en conviure plaent
o al furiós festeig d’amants, com diria
l’Estellés, el nostre domador del circ dels mots.
Vine amb festes, així que puguis,
amb corones florals, no amb l’altra
que no ens cal, ni amb la que porta ofecs.
Vine per bramar contra les diferències
i ser una més en multitud desperta,
i ser una més d’una humana tempesta,
una més i ni una menys que sou necessàries.
Vine, i si no hi ha festes, fes-nos garlandes
de somnis, propostes, idees lluminoses.
Aprofita i fes-ne homenatge a la pagesia
que alçaren aixada i crits, pagant remences
i mals usos, que lluitaren per la terra nostra
i ara emmarquen les nostres Festes Majors.
Vine, al·lota, baixa a la gatzara que trenca
els mals silencis, a compassos de pasdoble.
Vine i recuperem piules, jotes i tabals i restes
de la pólvora inesborrable dels besos.
T’ho dic des de l’oest, perquè l’oest de terra
ferma existeix també, en la nostra llengua, viva
de tan àmplia, diversa, íntegra i musical.
T’ho dic en una arrauxada i titànica
glopada com d’aigua de València
que em recorre de punta a cap l'ossada
ibera amb mascletàs i gustoses orxates!
Vine a la festa, noia, en pic guardis bata
o uniforme civil; en clau de sol com tot el país
i sonem ben fort en muixerangues i balls!
T’ho dic des d’un aiguabarreig constant
bíblic, alcorànic, sefardita, càtar i andalusí.
I des d’un llit on múltiples civilitzacions
ens acaren, ens agermanen i ens obliguen.
Des del Castell de Salses, fins a la darrera
platja de Menorca, de la Terra Alta i les de
l’Ebre a les Corberes, de la Tet al Segura.
Et dic un demà junts si volem, tossudament, cascú
amb el nostre accent, com ens és característic
i emprar la llengua per assaborir i agermanar-nos.
Sents? És la fressa de la festa, no la de les
guerres maleïdes que escoltem amb ulls closos!
Sents? És una terra que sols hem manllevat,
i amb molta lletra petita als contractes.
Una terra que ens desplau a voltes o ens escup,
amb carenes i avencs, dunes, cales i pujols,
ara secanera, ara pedregosa, ara inundada.
Ara trànsit i corredor per genets i idees
que ens en deixen la seva petja o la seva brossa,
ara passadís de les tropes de l’avantguarda.
Terra de braus i altes neus, de talaiots i esplugues,
de reunir-nos al voltant de calçots escalivats
i vi pobre i noble en porró o bota o sofisticada
copa amb denominació i varietals orígens.
Una terra de tossals o caminois agrestos,
una que bressola un dels mars més amenaçats
al qual aflueixen les nostres escasses aigües.
Terra de pactes, taules de canvi o conversa,
cruïlla de creences, litigis, Consells de Cent,
exilis, congressos, avalots i cants corals.
Et dic: vine!, us dic de venir, sols o en multitud
perquè no son temps de desballestar sinó
d’enfaixar-se i tirar endavant, sumant mans
sense preguntar-ne orígens, color o nissagues.
Et dic, un temps de pensar i actuar i no ser dòcils,
de baixar a plaça a fer pinya i pujar castells;
d’omplir urnes, gibrells, portadores i fàbriques.
Un temps de regadiu, fruita, vinyes i oliverars;
d’esgrogueir el país si fa falta, de cantar les
quaranta o les corrandes i dir les coses com són.
En dic un temps de fer focs d’alarma en la tenebra,
defensar allò que ens volen prendre i compartir
els rosegons que tenim, com les esperances;
temps de fer més que de parlar, aprendre i ser-hi;
temps de cítriques dolçaines, trombó i tabals: no tardis!
Sents la crida? Una calor apegalosa
i un marbre lluminós de mar... i unes festes!
Que no hi ha altre tresor a la gruta
ni a cap torre -i tan i tants que el buscaren!
que amor i llibertat, que l’amor a la llibertat!
TÍTOL: VISQUI LA TERRA!
Premi a la diferència dels Premis
MIQUEL BOSCH I JOVER 2022 de POESIA
Composició, a voltes d’hexasíl·labs, que canta el dret a ser.
“Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria”
(Vicent Andrés Estellés)
I
Fa una basarda extrema
el vell clau de les forques
on volen penjar els nostres.
Hi ha bocs que fiscalitzen
amb enllardades togues.
Sentències brodades
amb fil negre d’aranyes
en corts de porcs, supremes.
Ja ho hem viscut nosaltres
i en vam pagar condemna.
Saps?, soc dels qui exigeixen
lliure albir pel meu poble.
II
Tothom en una cleda:
és així com voldrien
que, porucs, hi estiguéssim,
simple esclau que treballa
i no pot alçar la testa.
Ofegats pel cadastre
i altres invents de nova
planta de verinosa
astúcia i lladronici
que els manté a la poltrona.
Saps?, soc dels qui s’exclamen
si abaixem les banderes
III
En tenim vells exemples
de trampes filipistes,
pactes que no serveixen,
casals que ens anorreen.
Violència sempre
vestida o despullada
-latent o descordada-.
Grillons com a resposta
l’exili com tortura,
i el gran somni de sempre:
la nostra llengua morta.
Saps? Amb molts accents, viva,
aquesta amb la que et parlo.
IV
Durant uns temps infames
callats, però no ens rendírem.
No acceptàrem derrotes
ni amb els jous ni amb les fletxes.
Ara som més, molts, moltes,
no ens convencen les molles
ni injustícia cega.
No farem reculades:
sols per prendre embranzida.
Som nosaltres el somni.
Saps? Ho dic com ho sento,
dic, que visqui la terra!
PREMI DE POESIA "EL LLAPIS DE PALS" 2021. Obra guanyadora.
(foto de l'entrega)
Desenrunant paratges
“El confort és mal amic dels poetes”
Joan Vinyoli
I
Desenruno paratges,
engalipo certeses
amb entreoberts plànols
a les meves espatlles;
i, cap cot, comparteixo
el silenci, amb vosaltres,
o la desconcertada
cridòria dels tràngols:
cicatrius ben guanyades
a pols, prou col·lectives.
Són llargues caminades
per rutes del mal viure.
II
Veieu?, n'he fet la compra:
a bon preu, rebaixades
pústules, tumors, nafres,
que no són de botiga
d’articles de broma;
cors partits, de novel·la;
filtres d’amor, intactes;
records esmunyedissos
d’atacs de cor o de banyes.
I rascades veritables
que fan mal com mals llibres.
III
També he fet la troballa
que, amb el cap sota l’ala
acabes caient, sempre,
en els cràters atroços
fets per antics obusos,
les amistats vençudes
les promeses traïdes.
A alguna finestreta
sempre ens dirien: “Torni
amb refets formularis”.
Des de taules molt altes
el futur ens dissenyen.
IV
Us desgrano passatges.
Ho sé, a voltes ombrívols,
i els llocs i sons es colguen
al llit de la vesprada,
com jo, que necessito
per a seguir la senda
d’insòlites troballes
descansar de tant viatge
sense rumb ni flassada,
sextant ni contramestre.
Desconegudes bèsties
un trist racó m’escalfen.
V
Els senyals dibuixaren
una foguera encesa.
Un sometent o alerta
per a mi, que m’obliga
a enterrar d’una vegada
i per totes, les closques
buides després del canvi.
Tot allò en què vaig creure
tot el que capgirava
o vaig dir que tenia.
Allò que declarava
arreu que ja sabia.
VI
Carta de la Mort, treuen
endevins a la taula;
arcà major insalvable
que em diu de plegar veles,
i esbocinar l’espectre
que sempre ens percaça.
Canviar, per renéixer
del fons del cendrer. Entendre,
aprendre a equivocar-me
fent les segones passes.
Sabent que no et repesquen,
ni a cap curs ni al setembre.
POEMA GUARDONAT AL PREMI DE POESIA ERÒTICA D'OLOT 2021
短歌 TANKA’M AL TEU COS
Deixa’m la perla
que vull ennuegar-me
bevent-ne els mostos.
I la resta de l’ostra
xarruparé amb deliri.
Pren-me la soca.
Plou-li tot el que vulguis,
que reviscoli.
Com m’agrada mirar-m’ho
damunt de la flassada!
Si encara bleixes
recuperem textures,
olors i tactes.
Melmelada golosa
de prunes per menjar-te.
Vine amb
l’amiga
la de les
brunes cames.
I
seduïm-la.
Amb les
teves mans hàbils,
amb el meu do de llengües.
No t’ho
repensis:
tanca'm entre
les cames
tot el
fruit dintre.
Que vull
fer-hi criança
com un vi
de reserva.
(foto de l'entrega)POEMA PUBLICAT AL LLIBRE "PINZELLADES DE LLIBERTAT" 2021
POBLE HEROIC D’OCTUBRE
Després del sotrac, el bastó
i les denúncies
Amb les cicatrius i els ulls espaordits
quedà la rapa nua: després
del dia u, després.
I semblava no poder alçar-se
la veu de tro,
ni el vot de la idea, ni
pensaments damunt la llosa.
Però quedaven les persones,
anomenades poble,
en la seva idea més pura i
amb anhels redoblats,
i les mans que van ser
retorçades criminalment
o es van alçar en
desobediència entrelligada,
van teixir altre cop la
malla, la xarxa de ferro humil,
el doble, triple o incomptable
cordó solidari.
I de les valls i els barris humils, de les escoles
i de les fàbriques, va sortir un glop revoltat i espès
que es va transformar en
protesta davant la salvatgia,
davant l’ordre caduc dels escuts i els fiscals.
I emmarcàrem el tres al calendari i als missatges,
com un torrent desbocat que inundava carrers
i feia tremolar autovies, aturant-ho tot, i a tota la
bona gent ferida, encara que
només fos de pensament.
Aquell va ser un dia de
poques banderes, potser
no calien, que l’ensenya de
tothom era la del respecte,
la llibertat trepitjada,
l’oprobi davant de tanta
violència cruel amb
benedicció majestàtica.
I de cap a cap de les
comarques, el país macat va
encendre’ns una nova força
sense cremar el sarment:
Un camí ple de rocs i
sotracs, pont cap al demà
potser no immediat des de
l’ara mateix, únic.
pel gaudi humil, fibrat i
convençut del dret a poder
decidir en el dia a dia, la
llibertat de la nostra Terra…
POEMES PUBLICATS AL LLIBRE "COIXINERES D'ATZABEJA"
Ed.Omicron
DESCLOSA LA CAPSA
Desclosa la capsa de les trufes
-o obertes les comportes de la
conversa si volem dir-ho així-
s'hi veuran els papers d'estrassa
amb les mitges veritats i mitges
mentides aparellades de fet.
Ai! S'hi veuran tantes altres coses!
També els nombrosos besos perduts
i els meus versots que tant em costa
que acabin per pronunciar-se.
Un cop començada la conversa,
brolla la substància lletosa
de totes les ametlles amargues,
la solitud que entenem vital
tenir de tant en tant, i que un cop
aconseguida ens angunieja.
Desclosa la capsa, hi trobarem
-m'entens, oi?, o sigui dins la conversa-,
els préssecs dels mitjons i els colzes
com tots els sets de la roba del cor,
cosits una vegada i una altra:
En acabat, gaudirem de tot
- si és que de tot hem pogut parlar -
i podrem acaronar-nos de nou
- si és que encara en som capaços -
amb una força que per més vella
és més duradora i estranya.
----------------------------------
CONTRIBUCIONS...
Pagant les preceptives contribucions
he instal·lat senyals davant de la nostra casa,
dels meus llibres, i també dels meus amors,
però els antics mals costums pesen, i molt.
Tothom hi aparca fent massa xivarri,
deixant rastre de canvis d'olis i pudors,
o tot passant, hi escupen, espesses,
les seves fragilitats humanes.
... I GUALS
He instal·lat gual davant de la casa,
però els gossos hi orinen i marquen
el territori que després defensaran.
Talment com hem fet nosaltres,
però no tenim prou esmolades les
dentetes de llet, i per això ens poden!
-------------------------------------
DIETARI
“Els records són paraules
tretes del fang de cada cos”
Nati Soler
Si et plau, guarda’m escrit a mà amb la ploma
estilogràfica al marge d’un llibre teu
amb aquella preciosa cal·ligrafia.
Així és com, espero, n’estaré segur
que no m’estriparàs amb tots els records
si alguna volta deixéssim d’estimar-nos,
contradient els arcans que així ens ho marcaren,
... a no ser que arrenquis una a una les planes
de la teva vida, amb el perill que caiguin
ja sense res que les lligui, les restants.
Em vaig dedicar molts anys a recosir
el llom del dietari, i per això t’ho dic!
POEMES PUBLICATS AL LLIBRE "OMBRES XINESES"
Ed.Omicron
Ombres xineses (sobre el Tibet)
(Col·lecció de tankas)
Prega el monjo
pel retorn de les coses
al seu lloc lògic.
Des del jardí el vigilen
llargues ombres xineses
*
Ombres són, ombres.
Ombres uniformades
talment com homes,
que creuen que venceren
el palau del Potala.
*
Trepig de botes
que portes esbombaven
a la memòria.
Claus de ferro i argolles
a l’estàtua del Buda.
*
Ressons de Drapchi
a totes les orelles.
Tanqueu les cel·les!
Destruïu botxí i corda,
crits de tortura i porres!
*
Contra el silenci
-el de dins el de fora-
cada paraula:
de cada estómac surten
sons guturals que clamen.
*
S’embotellava
l’odi i la ignorància
amb l’avidesa.
Els tres verins enganyosos
que emmetzinen la vida
*
On és la testa?
On la túnica malva
del Panchen Lama?
On el prec en sànscrit
de la terra ocupada?
*
Acariciava
la túnica del lama
a Dharamsala...
El meu pensament lliure
reprenia el viatge.
*
Terra dels lames,
tashi delek, com diuen:
bona sort tinguis,
pels passos de l’exili
o quan tornis a casa!
*
Sembra que sembra
-el molinet que tomba-
la tolerància.
Llauren més que la dalla
segles de la paciència.
*
Ens ho diu l’hora
del sol a la façana,
el bri a l’aigua:
Que res no és perdurable,
que som sorra esventada.
*
EPÍLEG
Per més obagues
que veieu, sempre queda
claror amagada.
Sota el roent del ferro
el futur es reencarna.
Aclariments:
Drapchi : presó xinesa al Tibet on ja han mort diversos detinguts Panchen Lama : desaparegut des del seu segrest per les tropes ocupants xineses quan tenia sis anys, no se sap si segueix viu. El Panchen Lama és bàsic pel procés de substitució del Dalai Lama quan mor .Sons guturals: els mantres - precs - recitats pels monjos molinet d'oració: instrument ritual per als precs del budisme Potala : antic palau del Dalai Lama, dirigent espiritual del budisme tibetà, des del 1959 a l’exili. Dharamsala : capital de l´exili tibetà, al nord de l´Índia.
--------------------------------------
(TOTS ELS VERSOS EN CURSIVA QUE SEGUEIXEN SON DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT, I ELS MEUS VERSOS SON NOVES VERSIONS QUE OMPLEN QUASI TOT AQUEST LLIBRE)
S A L V A T ( G ) I N E S
“Dolça recança:
l´ànima del poeta
al teu ventall”
Si fes calor - que ara ja no abrusa pas -,
perquè no portar-hi les meves magres
paraules al teu ventall?
I que, una a una
en lloc de dur-te recances, t' alegressin;
i en lloc de refrescar, et parlessin l´alè
dels sospirs, la brasa d´alzina inapagable,
que tot t´ho encén i fa que, de forma lleu,
esdevinguis caliu on posar les meves costelles!
----------
LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC
“I ara s´alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s´enorgullia de la comunió.”
Quan s'alçava més aviat la desvestia
i els seus lleus cabells arribaven just al coll.
La carn seguia surant avançada la vida,
i la prenia per pa consagrat de comunió.
Però sempre queda un paper al calaix
Un abans i un després del llamp i el tro.
No era com abans, ni com al principi
no érem tan joves ni inexperts, no.
Per això si ara la mar muntava el vaixell
Després fora el vaixell qui prenia el timó
i una pell blanca com una vela, s'abocava
sense naufragis encavalcant-se a l'espigó.
“Unes flors artificials
que em fan angoixa
perquè no tenen hivern.”
Parla Salvat de flors artificials
com les que jo tenia a Barcino.
Tenien hivern tan sols de miracle,
perquè jo els hi duia amb l’alè.
I encara més indubtables avantatges
com no necessitar reg ni amor
ni llunes en creixent o minvant,
ni paraules perquè verdegessin.
Amb gotes espesses dels meus vestits
les regava, amb perles conegudes
de grisors i negrors diàries, nefastes,
extretes en un manyoc de les butxaques
II
Temps després, d’una simple ventada
vam retornar a les cendres aquells colors
i allí es van quedar les flors, esperant,
als testos de plàstic negre de la solitud.
----------
“... I no arriba la mort ni si l’heu demanada.
i si l’heu demanada us disimula un clot
perquè per tornâ a néixer necessiteu morir.”
Si un cop demano un clot
penseu que hauré viatjat
prou per haver de seguir
més camins, i encara menys
amb pas cansat i bastó.
Deixeu-me quiet, allà
on em posi a jeure; no
em diguéssiu pas res
fora de l’imprescindible,
fora d’una moixaina.
Ben poca cosa més us demanaré:
No tenir més angoixes
ni més ofecs o pànics dels
absolutament necessaris.
Que no pesi massa la porta
que ja em costarà prou d’obrir.
I, per exemple, un adeu serè,
feliç, a l’estil de New Orleans.
Aquell toc de gralla que jo sé,
que m’emocioni les cendres:
un pilar de cinc si voleu,
i una música de les meves:
Quan m’hagi decidit entre
Mozart, Queen i Vinicious
ja us ho deixaré per escrit.
A tots per retornar, ens cal
marxar, i passar comptes
amb nosaltres mateixos.
al despatx del purgatori.
Ja tornaré i ens trobarem
- espero amb menys defectes -.
Per sort no restem de llavor:
Imagina quines males herbes!
EPÍLEG
“Veus, jo ara et dono mon cant
regalat.”
Ningú no regala pas res, i jo
encara menys, súbdit i rei del
meu trontolladís, vell, avar
i masculí singular regne.
Això si, fa temps que t’escric
i de franc t’adreço les paraules
fetes en cants, ara de joia i festa
ara que van el dol acompanyant.
I quan costa de sortir, quan prenc
l’aixada i tot és dur terrós i rocs,
encara s’encareix més aquest cru
en el basar o el mercat negre.
